(publicat al dominical Lectura del diari Segre el 6 de desembre de 2009)

El món de la música ja fa molt anys que evoluciona a un ritme frenètic, gairebé indigerible, i la lògica del grup que grava un disc per una productora que en fa les còpies i el distribueix perquè nosaltres el comrpem agonitza sense saber com morirà realment. Quantes botigues de discs queden a Lleida ciutat? Alguna gran superfície ven els grans èxits i en els pocs establiments on encara podem comprar música (al cap n'hi tinc tres o quatre), aquesta és una secció més aviat petita del negoci.

No sé on vaig llegir que els grups ja no fan gires per promocionar els discos nous, sinó que graven en estudi per promocionar els directes. Les relacions comercials amb les discogràfiques mai no va ser un gran negoci per a les bandes ja que elles només ingressen un cinc o un quinze per cent de preu final del producte. Si són quatre o cinc músics i el compacte val quinze euros, estem parlant que el guitarrista en rep vint-i-cinc o trenta cèntims per unitat; feu números vosaltres mateixos. I és clar, en aquest país on tens la sensació que la picaresca forma part dels nostres gens, quanta gent paga per una cosa que pot aconseguir gairebé de forma gratuïta per internet o amb una gravadora d'aquestes que duen de sèrie en tots els ordinadors? L'estima per l'objecte només es conserva en els vinils, per això el col·leccionisme melòman tan sols resisteix en aquest format analògic. Jo mateix ja molts anys que no compro compactes si no són d'amics o per preus arrossegats; el vinil sempre serà la meva primera opció des de molt abans que les discogràfiques el recuperessin per tornar-lo a posar de moda.

Per tant, la majoria de bandes d'on treuen els ingressos? Dels directes. I qui paga per anar a un concert en un món on l'oferta és força variada? Entre la gent que de tant en tant surt i paga per veure un grup tocant, a banda de festivals i cites on el públic sap segur que s'ho passarà bé perquè els organitzadors sempre s'encarreguen que l'ambient sigui especial, la majoria només obre la cartera per veure els grups que coneix i sap que li agraden. Però amb tantes propostes musicals en un mercat gairebé saturat, on tot passa i a avança tant depressa que costa asssimiliar i assaborir les melodies, com s'ho fa una banda que no és famosa per arribar al seu públic potencial? Moltes han respòs aquest interrogant regalant les seves cançons per internet o fent apologia de la pirateria.

No tots han fet aquest pas i potser sí que quan em gravo un disc sense permís estic atacant la propietat intel·lectual de qui en té els drets, el qual no sempre és l'artista, per cert. Però també val a dir que d'aquesta manera he descobert bandes que m'han impressionat i després he procurat veure-les en directe o n'he comprat el disc, dues despeses que no hagués fet sinó fos per la primera còpia ilegítima.