(publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 22 de novembre de 2009)

No fa gaire vaig llegir un article de Javier Marias al País Semanal on confessava que de jove havia robat algun disc quan era pobre i rebel i vivia a París. Aquesta anècdota era punt de partida per una reflexió sobre el fet de consumir cultura sense pagar-ne els preus estipulats pels distribuïdors.

Marias té raó quan diu que hi ha una generació que està creixent amb la idea que hi ha un tipus de productes (principalment música, cinema i programes i serveis informàtics) que és legítim aconseguir-los sense pagar; però també és cert que hi ha tants tipus de pirateria com pirates connectats a la xarxa.

Hi ha moltes diferències entre els anys seixanta i ara respecte, per exemple, la producció, distribució i consum musical. Actualment hi ha més autors, infinitament molts més; hi ha més possibilitats de gravar perquè es pot arribar a fer des de casa i en una qualitat acceptable; fer còpies industrials d'un disc per vendre legalment és molt barat (no passa dels dos o tres euros amb la capsa i les caràtules incloses); i la distribució final de la música es pot reduir a arxius digitals que es copien o descarreguen amb permís o sense de l'autor.

Segons es desprenia de l'article de Javier Marias podies entendre que quan va prendre consciència del que representava adquirir còpies sense llicència va deixar de fer-ho. Intueixo doncs, que no té cassets ni compactes gravats, que no s'ha copiat mai cap pel·lícula i que tota aquella cultura que entra a casa seva ho fa en el format legal corresponent. La seva opció em sembla collonuda, i també afegiria que m'agradaria tenir algun dia la mateixa capacitat econòmica per seguir el seu exemple. Jo però, em situaria en un terme indefinit entre ell i aquells que critica amb més virulència. Jo copio, però també tinc una quantitat acceptable d'originals en tots els formats, fins i tot en aquells suports que diuen que amb el temps s'esborren. La meva capacitat de consum també varia segons l'època, així que les possibilitats de comprar-me discs originals (nous o de segona mà segons l'edició) va en funció dels ingressos. I malgrat tot no deixo de comprar perquè hi sóc una mica viciat, no ens enganyem.

En tot cas jo, com Marias, tinc la meva particular teoria sobre el tema i em guio per uns principis que em semblen justos i beneficiosos per a mi i pels artistes. A banda dels grans productors i distribuïdors. Diguem que parteixo d'una pregunta: si tothom fes com jo els autors podrien viure de la música? I la resposta és que sí, sobretot per com ha evolucionat el mercat i la relació entre tots els implicats en el món de la música. Així que condemnar la pirateria en general em sembla perillós, sobretot perquè fins i tot hi ha casos, com el meu, en els quals la pirateria ha estat i és beneficiosa pels artistes. No us ho creieu? D'aquí quinze dies us ho explicaré amb més detalls.