(publicat al dominical lectura del diari Segre el diumenge 25 d'octubre de 2009)

El més probable és que vostè, potser esmorzant coca de sucre a la taula de la cuina mentre acaba de pujar el cafè o repassant el dominical fins l’opinió d’un servidor asseguda a la tassa del vàter esperant que el cafè baixi, ja sàpiga en quin episodi es troba la carrera política de Ricardo Costa Climent. A dia d’avui però, el senyor s’ha negat a dimitir, ha explicat que sempre ha estat fidel als seus superiors i en una llarga compareixença pública ha confessat diverses vegades que té la consciència molt tranquil·la.

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la consciència és la “coneixença interna que cadascú té de la bondat o la maldat de la seva conducta, (...) ensems amb el sentiment d’obligació de fer allò que hom creu bo”. Si ensems vol dir alhora, entenem que la consciència és saber, tenir present allò que representa bondat en la nostra conducta. I un dels exemples que posa el diccionari és precisament el tenir la consciència tranquil·la per definir el sentiment de saber que s’ha obrat correctament.

Jo no dubto que Costa la hi tingui. El cert és que no tinc present haver-ne escoltat mai cap expressant cap tipus de remordiment per cap de les seves accions. Bé, sí, de tant en tant en alguna entrevista intimista n’hi ha un que fa veure que es sincera i aleshores lamenta dubtes, reconeix que potser no està segur d’haver pres sempre la millor decisió en el moment encertat. Tot i això però, qualsevol error va ser fruit de la millor de les intencions. Forma part de l’estratègia el reconèixer que són persones i que es poden equivocar malgrat obrar sempre amb una abnegació cega vers els afers públics. Un punt de proximitat calculada posada en escena en el moment adequat. Una manera de fer-nos veure que també són persones, que tenen sentiments i a vegades fins i tot remordiments per no haver treballat tant com el seu cos podia resistir. Perquè si mai es penedeixen d’alguna cosa és de no haver treballat encara més.

I com que els mou aquest sentiment d’altruisme irreprimible, aquesta vocació de servei a la comunitat que en el seu moment potser va sembrar-los el dubte de fer-se missioners o polítics de tant intens que era, quan són el centre d’algun escàndol, fins i tot quan hi ha proves en contra seva, tots tenen la consciència tranquil·la. Tots són iguals? No, jo no m’atreviria a dir-ho ni afirmar-ho. Però com que tots tenen la consciència en aquest estat letàrgic, al final es fa difícil distingir el gra de la palla. És trist i perillós, perquè en benefici del més maquiavèl·lic aconsegueixen distanciar la classe política de la ciutadania. L’apropiació indeguda i la mentida per sistema acaba per fer difícil saber qui no t’enganya malgrat tenir clar, quan escoltes personatges tipus Costa, que la consciència la tenen tranquil·la perquè la duien comatosa de casa.