|
(publicat al TimeOut Barcelona número 34, setembre de 2008)
(il·lustració de Cisco*ksl)
En sortir de l’Institut la Marta va a cal Ramis, menús a dotze euros i dijous paella. La Maite, com sempre, l’espera a la barra amb una canya. Dos petons.
- Fas mala cara nena, què passa?
– No he dormit gaire bé i avui m’han tocat dos grups de tercer i la canalla de primer. Són insuportables.
- Només això?
– He passat mala nit i l’Antoni no ha vingut.- La Maite li passa lleument un dit per la galta i li alça la cara per mirar-li els ulls, abatuts.
- Una altra reunió d’última hora?
- Aquesta vegada unes correccions d’antronosequè. És que d’un temps ençà tenen molta feina.
- És clar – i avisa el cambrer de la barra amb una certa condescendència que la Marta vol ignorar. – Una cerveseta abans de dinar?
- No, avui no que tinc mal de cap. Demana’m una llimonada.
- Ai nena, això no, que em fa vergonya. Tu deixa’m fer... – i encarada al cambrer – xato!, posa’m un parell de canyes!
- Per què sempre fas el què et dóna la gana? T’he dit que volia una llimonada. Tinc l’estómac regirat i aquesta tarda he de fer feina i ja et veig a venir. Que si ara una canya, després vi i per acabar unes copetes de licor fins veure les estrelles de mitja tarda. Tu ho tens molt fàcil, vius sola i pots fer el què vulguis, però jo... jo he d’anar a comprar i fer la bugada, fer el sopar i... joder, com és que tothom fot el què li rota? – se li escapa una llàgrima i les fiten de reüll una parella de la vora. La Maite perd, busca i refà el punt, intenta alguna cosa.
- Perdona... jo em pensava que...
Ara li clava les pupil·les.
- Doncs no pensis tant, que ja veus què passa. Reacciona.
- Escolta, que em vas trucar tu per dinar. I no eren precisament les nou del vespre.
- Perdona’m tu – diu compungida la Marta – no sé què m’ha agafat. Últimament no sé què pensar. No passa res especial, aparentment tot és normal, saps? Però l’Antoni... – fa una pausa i una boleta amb un tovalló de paper - no ho veig clar Maite, em sembla que m’enganya.
El cambrer arriba amb les dues canyes. La Maite al noi
- Gràcies maco.
I a l’amiga
- N’estàs segura del què dius?
- Fa dies que hi dono voltes, estic confusa... es diu Susanna i d’un temps ençà que estic neguitosa. Aquesta cervesa està calenta.
- La cervesa està com sempre. I la coneixes?
- No. Sí. És una companya de l’empresa, la vaig veure una vegada que jo l’esperava que sortís de la feina.
- I?
- Estic perduda, és la primera vegada que em passa. Bé, quan el vaig conèixer també vaig tenir la sensació d’estar-me’l disputant amb una altra de la seva facultat, però d’allò fa molts anys i aquella va marxar a l’Amèrica del sud o a Corea, tant és. Aquesta canya no té prou escuma.
- Sí, potser sí. Ara ja és molt difícil trobar ningú que les tiri com déu mana.
- Doncs aquella va desaparèixer i va ser com si l’Antoni deixés d’estar absent i dubitatiu. Parlo de fa molts anys, però des d’aleshores que no havia tornat a sentir mai més aquest punt d’angoixa. A vegades l’observo i ell ni se n’adona, hi és i no hi és alhora. L’altre dia va abocar-se un raig de llet condensada al cafè que gairebé ho bessa tot i va fer ai, no sé on tinc el cap.
- I què passa, la Susanna és aquella antiga amant?
- No. Tot va començar fa un parell de mesos, després d’un sopar d’empresa que van acabar a casa l’Andreu, el cap de departament. Em sembla que també hi havia aquesta tal Susanna. Em faig ràbia perquè mai no he sospitat de l’Antoni, em sento malament i descol·locada, i alhora ho noto, saps? No sé com explicar-ho – beu un bon glop i s’eixuga els llavis amb un altre tovallonet.
- I què? Esperaràs a veure si l’empresa envia la tal Susanna a la Xina?
- No, o sí. Estic perduda, Maite. També fa temps que discutim per no res, i això abans no passava i alguna vegada, molt poques, l’hi ha sonat el telèfon i no contesta.
- Creus que és ella?
- Un cop no el podia agafar perquè s’estava eixugant i em va demanar que li acostés. Era un número ocult i ell no va voler despenjar i per un moment vaig voler fer-ho jo i sortir de dubtes, però no vaig poder i després vaig plorar com una imbècil. Tinc por.
- I a part d’això... ja saps, les típiques pistes del pinta-llavis al coll de la camisa, l’olor de perfums desconeguts, el mal de cap quan tu vols mambo, els cabells d’altres dones a la roba...
- Maite, que això és molt seriós. T’estic explicant que tinc un problema i tu em surts amb consells de revista rosa.
- A mi una vegada també em van enganyar i ho vaig saber perquè en una festa de cap d’any que havíem begut molt cava me la van presentar i em van dir mira, aquesta pellroja és la que et posa les banyes. Ui, - i riu sorollosament pel record – es va muntar un sidral...
- quan va ser això?
- teníem catorze anys.
- i què vas fer?
- vaig acabar dormint amb ella i durant un temps vaig anar una mica perduda.
- Maite, que ets...
- Tots som una mica de tot i el més tonto s’hi fa palles i mira de reüll el que no vol veure. Què m’entens?
- No.
Se’ls acosta el cambrer i les convida a passar, la taula del fons, sisplau.
|
