(publicat al TimeOut Barcelona al número 33, setembre de 2008)

(il·lustració de Cisco*ksl)

L’Andreu surt del despatx i es recolza al marc de la porta, la senyora Carme apaga el llum del quartet, es corda l’abric i el renya perquè no són hores de quedar-se a treballar, bona nit senyor Andreu i companyia. L’Antoni aprofita per trucar a casa des d’una de les taules del fons, vora la finestra de vidre fumat.

- Marta, sóc l’Antoni ... que ja has sopat? ... és que se’ns ha girat feina i ens quedem a l’oficina i segurament no vindré a dormir... no, és clar que no, anit t’ho hagués comentat ... ni ahir ni aquest matí, repassant el dossier ens hem adonat que estava basat en estàndards aleatoris i s’havia de fer a partir dels comparats. El Llibert ho vol per demà a les deu, corregit i el power point de postres amb els fusionats i les ombretes que tant li agraden i jo que sé Marta, que et penses que em fa gaire gràcia quedar-me a treballar amb l’Andreu i demanar qualsevol cosa al xinès de baix mentre calculem percentatges globals de cadenes d’antrogluticens del nou? – se sent un terrabastall a l’altra banda del telèfon i pregunta – ... què passa? ... joder, i t’has fet mal? ... maonesa? I ara què faràs per sopar? ... has anat a comprar? No vam dir de fer-ho dissabte? ... ja, però havíem quedat així, que no tens feina, tu? ... peix? Si avui és dimecres ... – de sobte s’han apagat totes les llums de l’oficina, l’Andreu s’amaga rere el mostrador de l’entrada – dona, no mengem mai peix per sopar. No ho sé, només és que ho trobo estrany. Avui no és cap dia assenyalat ni res, no? ... Marta, que t’has emprenyat? ... Marta? ... M’ho promets? ... que t’ha passat, ara? ... on? Surt molta sang? És molt profund? Marta? ... Segur? ... I on t’has tallat? ... per què no contestes quan et faig una pregunta? On t’has tallat? ... tu mateixa, si no vols dir-m’ho tampoc no insistiré. Canviant de tema, ho sento Marta, ja saps que de tant en tant hem de fer un esforç extraordinari. Jo no puc fer com tu i plegar a les dues cada dia i cap a casa, oi que m’entens? ... però que t’has enfadat? ... – de sobte comença a sonar, de lluny, una veu melosa i elegant. Somriu, diria que és Golden moment de Sinatra. – perdona, sí, ja ho sé, si tens tota la raó del món. Però que vols fer-hi? I a sobre quan truco ... doncs enlloc d’ànims i petons escolto retrets i males veus. Perquè ei, a mi encara em queda una bona tanda de curro i tu, tu ... no ho sé Marta, cal que em tractis així? ... No, si encara serà culpa meva. Creus que en tinc cap ganes de passar la nit treballant amb l’Andreu? – i l’Andreu treu el cap per sobre el taulell, porta un clavell vermell a l’orella, l’intueix entre la fosca i ara s’aixeca i es mostra de cos sencer, nu - ... doncs ni peròs ni res. Joder Marta, vols fer el favor de calmar-te i entendre’m d’una vegada? Els antrogluticens del nou són molt importants i no voldràs pas que em fotin fora ara, no? ... no passa res, no passa res, però ... tranquil·la, vinga, un petó d’acord? Un petó ben bufó ... sí, això, que avui ja no vindré. Escolta, quedem demà per dinar i ens mengem les orades aquestes, eh? Què et sembla? ... amb la Maite? ... ja ho sé, però fa molts dies que no dinem plegats i tenim el peix que es farà malbé. A més a més, per una setmana que no dineu juntes tampoc no us agafarà res. Escolta, mira, quedem que ... on dius que s’ha trencat? ... i a sobre els fogons? ... Marta!, no hi tornem, eh?, per favor, a veure si resultarà que seràs tu qui es posa mosca – al ritme suau de la música l’Andreu es mou i avança entre les taules de l’oficina. Caram pensa l’Antoni, no sabia que ballés tant bé. I també pateix perquè – això ja és per llogar-hi cadires. Després de pencar tot el dia encara no veig l’hora de plegar i quan truco a casa la dona em fot bronca. Això és l’hòstia i només faltaria que ... es que tampoc t’entenc Marta ... què passa, que no em creus? Que potser et penses que t’enganyo? Que estàs insinuant alguna cosa? – després d’un moment de pausa s’adona que l’altre és gairebé sobre seu, suggerint el cos com onades que toquen la platja amb els dits i tornen tímides i lliscants al punt de I’ll only miss her when I think of her. Se’l mira, li fa un petó a l’abdomen, li acaricia els malucs i les cuixes fermes i es gira per afegir que – ja està bé, Marta. Tu saps què és haver de revisar les corbes de laboratori una per una a aquestes hores? Eh? ho saps potser? Que això no és corregir treballets de la ESO ni filosofar en reunions de seminari i ... d’acord, d’acord – intenta calmar-se - ... mira, demà sopem els dos sols i en parlem i ens escarxofem al sofà una estona i ... molt bé, quedem així, d’acord? Ei, et deixo que l’Andreu ha tret el cap per la porta del despatx. No estàs enfadada, oi? Demà farem el què t’he dit, oi? – un breu silenci etern - ... Marta? ... així m’agrada. Un petó ben bufó ... déu.

Penja, sospira i deixa que l’Andreu li llepi el coll i poc a poc li desbotoni la camisa i li descordi els pantalons i es posi tot el seu sexe a punt d’explotar dins la boca càlida i infinita.