(publicat a TimeOut Barcelona al número 32, el setembre de 2008)

(il·lustració de Cisco*ksl)

Posa tres llibres a la bossa de mà per demà, apaga el llum de taula i surt de l’estudi. Que estrany, l’Antoni encara no ha arribat. A la cuina obre la nevera i d’una ullada comprova que no tindrà gaire per triar, la tanca i truquen, la Marta l’agafa i camina passadís enllà.

-digui?... ah, ets tu… no, per què ho preguntes?... mmm... i no ho sabies, que t’havies de quedar? – entra al lavabo i obre l’armariet de sobre la pica - ... i ara us ho diuen? ... – amb l’espatlla dreta aguanta el telèfon inal·làmbric pressionant contra l’orella, amb la mà esquerra remena entre el caos per trobar el pinta-ungles beix brillant - ... ja ho sé, però resulta que he comprat un parell d’orades per fer al forn i sempre fas el mateix... – el troba rere unes cremes anti-arruges i en l’intent d’agafar-lo fa caure un pot que peta a la pica i ho deixa tot empastifat – ... merda! ... res, que estava endreçant la compra i s’acaba de trencar un pot de maonesa al terra ... no, no m’he fet mal – amb el cap tort es veu al mirall i fa un gest de contenció, estira un bon tros de paper de vàter i comença a amuntegar la crema cap una banda del lavabo. - ... no, la maonesa no era pel sopar, és perquè sí, tenia temps i he anat al súper en sortir de tai-txi ... ja no quedava embotit ni iogurts, de fruita ben poca i de passada he ... sí, no, tant és!, hem venia de gust un peix al forn i de passada he ... què més dóna això ... no, i tu tens una reunió, oi?, doncs apa, ja ens les menjarem demà, les maleïdes orades ... no, no estic enfadada ... home, sembla com si haguessin bombardejat la cuina amb napalm d’ou, hi ha vidres i salsa per tot arreu i tu encara em preguntes si em fa res ... – cada vegada està netejant més ràpidament i descuidada. - ... ai! ... – es mira el dit petit, comença a sagnar - ... res, que m’he tallat ... no, no és greu ... quan dius que tornes? ... que t’he dit que no és res ... – es xucla la sang, però de seguida torna a brollar - ... escolta Antoni, ja faràs cap demà. Ara estic ocupada i no em va bé parlar-ne ... d’acord ... – es veu reflectida i els seus ulls li parlen de tristesa, les arrugues defineixen solcs rancorosos i cansats, impossibles ja d’esborrar. Amb el dit vermell es dibuixa unes ulleres de sang sobre el rostre del mirall - ... no, ja t’he dit que no estava molesta, només que em pensava que vindries a dormir ... va, que em distreus i m’acabaré emprenyant de debò ... si ja t’entenc, però ... no, sí, però jo ... perdona’m .... un petó, sí, un petó de bona nit ... no, demà no em va bé, he quedat amb la Maite ... home, ja ho saps que molts dijous dinem juntes ... vinga Antoni, ja en parlarem demà. Està tot enllordat i m’he de netejar el dit i posar les coses al congelador i ... – fa cara de sorpresa i improvisa - ... a terra, a la pica, al marbre ... què més dóna? La cuina sencera està feta un fàstic. A més a més, si vinguessis a sopar no estaria sola endreçant la compra, o com a mínim no em distrauries pel telèfon, així que no em facis parlar ... doncs si continues burxant potser sí que m’enfadaré ... Antoni, vols fer el favor? – s’embolica la mà amb una tovallola i surt al passadís, necessita un raig de whisky perquè nota que li cau la pressió, s’està marejant - ... no, no estic insinuant res, ja m’ho crec que heu d’acabar el maleït informe ... que no em sents?, Prou!, que no m’has sentit? Prou! ... sí, això, demà soparem plegats i mirarem una peli i ara ja està ... sí, no passa res ... un petó ... adéu. – penja i va cap al menjador.

Es serveix un Daniel’s breu i s’asseu al sofà. Es mira el dit i ja sagna menys, se’l torna a tapar. Suca la llengua al destil·lat; és fort, es mira el got, fa el cor fort i se l’empassa d’un glop. Per uns moments li sembla que el traurà tot sobre la catifa, però baixa avall i li pessigolleja l’espinada, l’estomac bull.

Agafa el comandament i endega la tele. Canvia de canal del primer fins al tretze o el catorze, l’apaga i se’n torna a la cuina, està convençuda que l’enganya. Cabró. A la nevera res no ha canviat, ni tan sols ha passat prou temps com per podrir el poc que hi ha. Comprova que el tall gairebé és cicatritzat i decideix netejar el lavabo. Quan ho veu tot ple de sang, crema i vidres no pot evitar pensar que allò és el seu matrimoni esmicolat i que cau en un abisme de mentides, en una ferida profunda que cada vegada és més oberta i supura més intensament. I malgrat tot se l’estima, no sabria viure d’una altra manera. Es dutxa, acaba de fer net i es prepara una truita de tonyina, se la menja i després una poma. Segur que ara està sopant o prenent una copa en un local del Born amb la Susanna aquella de la feina, o potser ja són al seu apartament mentre jo m’estic aquí, avorrida i amb el dit escapçat. Abans d’anar a dormir fa un altre gotet de whisky, agafa el telèfon i truca, sona cinc vegades abans no responen.

- ... Maite, que dormies? ... ah!, encara sort. Escolta, quedem demà al migdia? ... aha ... a dos de tres al lloc de sempre? ... perfecte. Bona nit i perdona ... gràcies.