il·lustració de cisco*ksl

Entra al Batea, bones; bones, no hauries de ser al Casinet? No tinc ganes de fer el paperina, posa’m un quinto. Agafa un diari, el Cisco li deixa la cervesa sobre la barra i pregunta què deu passar perquè passen dos cotxes patrulla i una ambulància carrer avall. El Cisco surt però no veu res d’estrany, el Pau, que va fullejant sense llegir ni els titulars, nota com vibra el telèfon silenciós dins la butxaca. Segur que torna a ser el Gilbert, ha trucat set vegades en els últims deu minuts. Gilbert, etern regidor de promoció econòmica i urbanisme, també de cultura des d’aquesta legislatura, soci de GR Associats i secretari del Consell comarcal en excedència de fa quinze o vint anys; dedicació exclusiva a l’Ajuntament de Fondalada per amor a la funció pública i les comissions pels serveis prestats, amistat agraïdes, requalificacions sospitoses i tarannà autoritari.

Com que no ha vist res d’estrany, el Cisco entra i continua especulant, ignorant que la resposta torna a picar, per vuitena vegada, al telèfon del Pau. Aquest fa un glop de cervesa i també s’empassa la riallota que faria només de pensar en el Gilbert. Se l’imagina eixugant-se la suor de les mans amb el mocador que sempre porta a la butxaca, acumulant escumeta blanca a la comissura dels llavis, tens i molt enfadat. Avui és la vesprada cultural, la cita més elegant de la comarca, la primera nit d’homenatge a Hilari Ventura, alcalde de Fondalada del 63 al 84, historiador de mires escasses, poeta mediocre, etern solter que deixà, entre altres bens i records inconfessables, un armari ple d’americanes amb olor de naftalina i colors foscos, més aviat de tall conservador. Potser encara s’hi podria trobar, a les golfes de casa seva, una camisa blava de quan era jove i una caixa plena de samarretes del som sis milions per estrenar. Amb un pressupost que deu rondar una cinquena part del total anual que podia gastar el Pau com a tècnic de cultura, joventut i festes fins ahir la tarda que el va acomiadar; Gilbert Valls i Ventura, nebot d’Hilari Ventura, ha organitzat aquesta gala carrinclona i de talonari vistós per lluir-se personalment amb l’excusa de l’oncle, home amable que sempre feia riure les senyores solteres, casades i viudes.

S’obre la porta del Bar Batea, (l’avi del Cisco era de la Terra Alta), el Pau es gira i veu una parella de mitjana edat mudada. No són del poble, segur que venen del Casinet. Bona nit!, exclama l’home per cridar l’atenció del cambrer, una aigua ben fresca i un gintònic. El Pau aprofita i demana una altra estrella, para l’orella, el senyor s’està alleujant el nus de la corbata i li comenta a la seva dona que ell ja ho sabia, que no podia ser que guanyés aquest premi. Amb els diners que hi donaven... no sé com em vaig deixar enredar, quin ridícul! Sort, sort que hem marxat, encara haguéssim pres mal. Has vist aquell jovenot de les grenyes?, quina mala baba que gastava, les deixava anar de l’alçada d’un campanar, déu meu, contra l’Ajuntament i contra els mossos d’esquadra! No ho hagués dit mai que un penjat com aquell també pogués fer poesia. Quin guirigall, quina vergonya...

El Pau passa el dit pel broc de la cervesa i li posa la mà a l’espatlla per interrompre’l; disculpi, que venen del Casinet?, que passa res? Si passa res, diu? Allò acabarà com el rosari de l’aurora i jo no vull sortir als diaris, ja en tindré prou demà quan arribi a l’institut amb les mans buides. Que avui he convidat tot el claustre per celebrar que havia guanyat la primera edició de l’Hilari Ventura de poesia, nou mil euros trinco trinco i publicació de mil exemplars en tapa dura de luxe. Déu meu, i què els explicaré? Seré la riota de tothom. La seva senyora no diu res i remena el gintònic, l’home s’acaba la seva aigua amb dues glopades i afegeix que algú de l’Ajuntament em va trucar ahir la tarda i em va dir que era Gilbert Valls, regidor de no sé quantes coses i de cultura, que havia guanyat el premi i que aquest vespre estava convidat, jo i la meva senyora, a recollir-lo a la gala que s’havia organitzat aquí al Casinet. Ja li ho dic, si avui ho he celebrat amb mig institut! Doncs resulta que aquest graciós, ara deien per allí que havia d’haver estat un tal Pau Camarles, va trucar-me a mi, a mi personalment i als més de vint poetes, o autors, o burros il•lustrats i passarells que havíem enviat originals per al premi. No vulgui saber l’enrenou que ha organitzat aquest sonat allí baix, a un senyor de Vic se l’han hagut d’endur amb ambulància perquè ha caigut estès dels nervis, o d’un atac d’asma. Jo, com enxampi aquest tal Pau...