(publicat al dominical Lectura del Segre el diumenge 20 de juliol de 2008)

(ve de la primera part) ...

Un per cabró i l’altre per covard. Fixeu-vos-hi, mirant a terra, aguantant la xerrameca i els copets de l’amo a l’espatlla. Com un cadell, avergonyit de mi, d’ell. Ara es gira i em senyala. Això no es fa, és de mala educació. Sempre donant lliçons de civisme i tu fas el que et rota. Tot el sant dia menjant-me l’orella amb els estudis, amb el futbol, amb el vestir o amb el vocabulari. I de què t’ha servit? Ja ho veus. Com a mínim pots estar tranquil perquè tu ja m’ho deies que acabaria malament. Ara no cal que ploris, dígue’ls la veritat. Ets tant fals. Per què no els dius que era un gandul, com el tiet Robert?, per què no els dius que era un inútil que no servia ni per parar taula?. No, ara no. És el moment de plorar i dir que m’estimaves, oi?, vinga, valent, digue’ls què em deies quan t’ensenyava les notes? Agafa aquella cadira on hi ha asseguda la iaia, demana una mica de silenci i fes un discurset d’aquells que tan t’agradava fer quan parlaves del meu futur. On són aquells crits del diumenge, quan no m’aguantava dret i m’obligaves a dinar? Em fas fàstic.

La meva vida ha estat tan curta que, si va passar corrents, no m’hi vaig fixar. Me l’haurien de tornar a ensenyar més a poc a poc o deixar-me-la en dvd uns dies per poder-la veure amb calma. Tot s’ha acabat. Ha estat intens i divertit. Una aventura que s’ha pulit massa d’hora. No s’hi val. Molt complicat tot plegat. Jo no volia res de ningú, només que passessin de mi com jo passava d’ells. Què més els donava si no anava a classe?, què els importava si em volia fotre tres cubates per esmorazar?, que m’hi posava jo, en la seva vida?, que els deia com havien d’anar vestits, si havien de fer això o si no podien dir allò altre?, que els ho explicava com ho havien de fer, per ser bons pares o bons professors? No. Trucaven a casa perquè no anava a classe i quan hi anava em feien fora. No hi ha qui els entengui, oi? Sí, vosaltres feu cara de saber de què parlo. Asseguts en un pupitre, tots iguals com peces de motlle. Doncs no, jo per aquí no hi passava. Si podia m’escapolia, allò era insufrible. De veres que no podia estar-me tantes hores tancat escoltant lliçons indesxifrables eternament. Jo, amb els col•legues, anava al parc a fumar canuts i no molestava ningú. I ells al darrera, com mosques pesades incapaces d’entendre que no les vols veure. Com l’entrenador, que tot el sant dia m’estava escridasant com un boig. Ja li vaig parar els peus, ja. Hòstia, quina cara d’acollonit que feia. Quin riure. Diria que fins i tot et vas pixar a sobre. Tu i jo, sols. No et valia per a res el teu xiulet, ni el teu despatx, ni el teu càrrec. Amb el cúter al coll suaves i eres com un corderet a punt per l’escorxador. En el fons em van faltar pebrots, ho reconec. I encara tens el valor de venir a fer el paperina. No entenc res. M’expulses de l’equip per no veure’m més i ara, aquí, palplantat, espererant. Que el veieu? Potser espera que m’aixequi i faci tres voltes al tanatori. Sempre manant. Tothom manant. Els grans tenen aquesta obsessió, suposo que forma part de la vida adulta que mai coneixeré. Però jo no hi passava per aquí. Si els altres volien callar i creure alllà ells, jo era lliure. Feia el que volia i quan em donava la gana. Sí, a mi no em poden dir que em vaig baixar els pantalons perquè a mi ningú no em donava ordres i sempre que tocava donava la cara, no era un cagat com els meus amics.

Amics? Ja no sé ni què pensar-ne. No els vull ni veure. Els altres em fan pena, me’n ric a la seva cara i si pogués m’aixecaria i els fotria un parell d’hòsties. Però ells… fa una estona pul•lulaven per aquí, ara deuen ser a fora, fumant porros. Cabrons!, feu-los córrer. Veniu, entreu, seieu aquí que us vull explicar quatre coses de vosaltres. Mireu-me bé perquè això és culpa vostra. Sobretot vostra. Covards de merda. Després de la festa que ens hem currat junts i al final marxeu per potes. Aquesta vegada la vaig cagar i ho he pagat car. Tota la lliçó de cop, sense previs, sense cap anunci que em posés les piles. Res. Tampoc no recordo gran cosa, però com més hi penso menys ganes tinc que torneu. Quedeu-vos a fora, fumeu-vos tots els canuts del món a la meva salut i amagueu-vos bé. Aquella nit la sento llunyana, distant. Només recordo les llums de colors, i calor, la pista de la disco plena, la música a tota hòstia i la sang bullint, excitada. De cop ja no hi éreu. Veig crits en el no res, mirades dures, empentes, corredisses i cops de puny. No ho sé, sé que no us veia enlloc i que només hi havia fills de puta que em volien fotre calent. Em vé al cap la ganivetada. Això sí, va entrar neta per sota les costelles. Aleshores no en vaig ser massa conscient, però ara… ris-ras. Entrar i sortir. Per un moment hi ha un buit, un silenci esgarrifós, una incertesa eterna. I després altra volta un record borrós de nerviosisme i sang, molta sang. A terra, aluscinant, sense entendre què passava i amb uns calfreds cada vegada més intensos. Va ser horrorós, gens dolorós també. Estrany. Malgrat tot ja no sento res. Us odio, però és un sentiment pla, insípid, gens morbós. Així que escolteu bé, pareu l’orella perquè només ho diré una vegada. Aquí us quedeu, que us follin!