il·lustració de Cisco*ksl

L'avió de la Lídia arriba a les set, a les sis i cinquanta-quatre per ser exactes. Montreal-Barcelona via París. Ahir va trucar a l'Àlex des de l'apartament de Saint-Lambert, on diu que ha viscut els últims quatre mesos, per preguntar-li com estava i confessar-li que ha d'explicar-li moltes coses i que tornava avui divendres. Als seus pares però, va dir-los que no ho feia fins dilluns perquè >així tindrem tot el cap de setmana per nosaltres sols, què et sembla? He pensat que podries trucar a l'hostal aquell de Malanyeu on vas dur-me fa tres anys pel meu aniversari. Tu i jo sols. Aquí he tingut molt temps per pensar i em sembla que em d'aclarir moltes coses, saps? Hi he rumiat molt, en nosaltres i en la nostra relació. Així que, em vindràs a buscar?

L'Àlex, encara vestit de la feina, assegut a la cadira del cantó del telèfon del passadís va veure, en la paret blanca que hi ha just al davant, un collage de records agredolços, imatges borroses on es mesclaven somriures transparents i sarcàstics, olors eròtiques i amargues, abraçades càlides i gèlides, crits d'alegria i ràbia odiosa, passejades vora el mar i fugides desconcertants i turmentades. Tornava de treballar i duia a la mà una baguet calenta que li havia venut el pakistanès de la cantonada, tenia al cap la cervesa que quedava a la nevera i rumiava si acceptar d'anar al cinema amb la Rut al vespre. I només entrar a casa sonà el telèfon i el fantasma de la Lídia va parlar des de més de tres mil quilòmetres de distància per recordar-li que encara té ferides obertes, que existia aquella noia que tampoc no havia oblidat malgrat procurava creure, cada dia quan hi pensava i l'enyorava, que era una fantasia. I els punts de sutura que no han tancat del tot i que poden trencar-se i obrir-te el dia per la meitat per bombejar sang àcida i picant per tot el cos realment han petat i esquitxat el seu esforç per fer veure que mai no l'havia estimada i l'Àlex, quan ella li va preguntar que em sents, li contestà que sí, que la recolliria a la terminal A i que d'acord, que reservaria una habitació amb vistes al Pedraforca, com aquella vegada. Va penjar i va enviar un missatge a la Rut per dir-li que li havia sortit un imprevist i que no podria anar al cinema, que ja la trucaria un altre dia.

La idea de tornar a veure la Lídia després de tant temps li provocava por i esperança, recel i curiositat. Aquella nit, en apagar el llum i jeure al llit, va tancar els ulls i va veure la seva mirada espurnejant, va sentir la suavitat dels seus cabells, va acariciar la tendresa dels seus pits i les seves corbes eròtiques li van despertar un desig intens que buscava el temps passat i les ànsies reprimides, la ràbia d'haver perdut la noia que més estimava i pensant en ella, estranya i bonica, misteriosa i de sobte propera i provocativa, va masturbar-se i va plorar abans d'adormir-se i somiar en realitats efímeres que s'esfumaren amb el despertador de primera hora del matí, d'aquest matí.

Ja són quarts de sis de la tarda, avui ha estat un divendres feixuc a la feina, molt lent. Ha dinat una mica de pasta que quedava d'ahir perquè no tenia gaire gana. Mentre tria mitjons i samarretes torna a mirar el missatge que ha rebut a migdia, la Lídia era a l'aeroport Charles de Gaulle avorrint-se, fent temps i contant els minuts que faltaven per veure'l, petons. S'asseu sobre el llit i recorda aquell divendres a la tarda que va presentar-se a casa d'ella i li va dir corre, fes-te la bossa, agafa roba d'abric i un bon calçat. >On anem? >A veure les estrelles. >Farà fred? >Jo t'escalfaré. Era amagat dins una vella capsa de sabates oblidada rere els jerseis vells i altres andròmines, a l'armari gran de l'habitació dels mals endreços. Per què m'ha trucat? Què vol? Va fugir gairebé sense dir adéu, silencis eterns i portes segellades on els meus precs i les meves preguntes no rebien ni un rebuig, va deixar-me amb la paraula a la boca per anar-se'n lluny, molt lluny, tant lluny que va ser-me impossible trobar-la. I ara, després de quinze setmanes, em truca i em parla com si fos ahir que érem feliços i em feia un petó de bona nit. I amb cada peça de roba que posa a la maleta l'Àlex hi afegeix, a tall d'etiqueta, un interrogant que llegirà quan torni a obrir-la aquesta nit, quan estiguin els dos sols a la llum d'una lluna llunyana i espelmes intimistes.

Tanca el pis amb doble volta, baixa al pàrquing, carrega l'equipatge al cotxe i arrenca direcció l'aeroport. Aturat en un semàfor es fixa en una noia malhumorada amb la mirada cristal·lina d'ira a punt d'explotar i plorar seguida a una distància prudent per un xicot que camina cap cot i arrossegant els peus. L'Àlex els veu allunyar-se i quan es posa verd estaciona a la cantonada i truca la Rut per dir-li corre, fes-te la bossa, agafa roba d'abric i bon calçat, d'aquí un quart passaré a recollir-te.

A la nit, sota les aigües blavoses que entren pels finestrals de l'hostal, amb el Berguedà fosc que s'estén misteriós als peus del llit, l'Àlex tanca els ulls i amb cada carícia, amb cada petó sent i veu i olora una Lídia omnipresent i empeny cada vegada més fort per fer-la fora i ja no sap amb qui fa l'amor i qui és que gemega quan arriba l'èxtasi i xiuxiueja un t'estimo.