(publicat al recull de joves narradors lleidatans compilat per l'IEI de Lleida, Sant Jordi 09)

il·lustració de Cisco*ksl

L'última vegada que vam anar amb la Laura a la platja ens vam perdre per les variants de Reus. Encara avui no entenc com ens ho vam fer per acabar encarats direcció Falset si havíem de tornar cap a Lleida per Alcover. Avui he decidit passar per Valls i el Coll de l'Illa. Quan era petit amb els pares paràvem al capdamunt perquè ma germana sempre es marejava i el pare aprofitava per filosofar sobre la immensitat de la mar que ens esperava. A mi, però, m'agradava més abocar-me a la l'altra banda, sentir l'aire sec de la Conca i veure sota els peus el mosaic de parcel·les vives que contradeien la monotonia d'una mar que se'm feia incomprensible i de la qual només en podies tastar la vora. Fa dies que no plou i entre la calitja i la pols de la terra moguda gairebé no es perfila res més enllà dels molins del Tallat. Sobretot, m'han remarcat, sobretot no cridis l'atenció. Condueix amb calma, respecta la velocitat i no facis avançaments estranys. Tu vés tranquil i evita maniobres perilloses, em repetia el Valencià.

Baixant del Coll guanyo velocitat i de seguida atrapo un camió, un distribuïdor de begudes. Recordo les instruccions, però penso que és més normal que provi d’avançar-lo. Trec el nas, pugen un parell de cotxes. Espero. Passen, torno a mirar, veig un cotxe patrulla i bruscament recupero el carril, el cor se’m posa a mil. Els mossos passen de llarg i malgrat que procuro no mirar-los, com si fent-ho confessés, sento que em tremola la cama i em costa mantenir el peu a l’accelerador. Sense voler hi faig sotragades i guaito pel retrovisor tement que girin cua i posin la directa per enxampar-me. Però desapareixen corba enllà i m’esforço per respirar, em dic que no passa res, que de moment tot va bé i que és normal que hi hagi policia patrullant, que no m’he de preocupar. Tot i això necessito aturar-me i aprofito una esplanada que hi ha vora d’una parada que sembla de bus. Surto a estirar les cames, em pica tot el cos i camino una estona en direccions anàrquiques que acompanyen pensaments frenètics, paranoies angoixants. Dubto i m’enrabio. En aquest espai obert, a tocar de la natura pervertida però sincera, se’m fa més viva que mai la imatge de la presó, d'aquella enorme  gàbia que hi ha als afores de Lleida, envoltada i absorbida per cases unifamiliars, plena de culpables immunds i víctimes insalvables. Porto sis quilos de costo a sobre i si no els entrego probablement em buscaran, em trobaran, em torturaran i em mataran. Merda, estic de fem fins al coll i les cames em fan figa, m’enfonso i sento l’olor d’unes galeries fregades amb lleixiu barat que no poden camuflar la ferum del delicte i la moral podrida. Les mirades de la Laura i la mare es confonen i m’acusen, ploren i em fan sentir encara més malament.

M’assec entre uns matolls, sento els cotxes que passen com si em defugissin i esgarrapo la terra fins a fer-me sang, fins que tinc les ungles negres i una pasta de remordiments entre els dits, no noto la ferida ni m’importa. El cel blau s’ennuvola de sobte i em dic prou i crido tant fort que la gola tremola i tinc una sensació d’alleujament fins i tot incòmoda. M’aixeco, agafo una ampolla d’aigua que duc al maleter i em rento les mans i la cara. El tall és miseriós i de seguida deixa de rajar. Respiro tan fort com puc una, dues, tres, quatre i tantes vegades que perdo el compte i el cos sencer torna a pesar-me relativament calmós. Només he de pujar al cotxe, arribar a Lleida, fer el que m’han dit, cobrar i oblidar-ho tot per sempre més. Aquí no haurà passat res, li diré al Valencià que no estic fet per aquestes mogudes, guardaré els tres mil euros dins d’un llibre i llestos. Tinc vergonya, com si fos un paperet que trobo en uns pantalons que feia temps que no em posava i l’agafo per saber si és un bitllet o un tiquet o què hi posa. Hi diu que sóc patètic, que ho sóc pel que faig i per no fer-ho amb dignitat. I és cert. L’estripo, llenço els trossets de pensament al vent i pujo al cotxe per acabar la feina i reciclar el record. Arrenco i, sense deixar de respirar tant profundament com em permet l'opressiu embolcall que se’m clava al pit i als ronyons, continuo en direcció a Montblanc per encarar cap a Borges, directe a Lleida.

Tinc una boirina de sensacions amnèsiques que m'impedeix recordar res. Que hi faig endormiscat en aquest llit? Si hagués d’apostar, malgrat no entendre què passa, diria que un metge dóna instruccions a un parell d’infermeres i també hi ha dos mossos d’esquadra d’uniforme i una dona que sembla que mana, la tracten d’inspectora? Porto una bata i res més, les parets són blanques, no em puc moure i al mateix temps se’m barregen, com quan et banyes al mar calent i de sobte t’acaricia una corrent d’aigua freda, un benestar alliberat i un sentiment d’incomprensió desagradable que em fueteja l’espinada i rebota al pit. Amb els ulls clucs palpo la suavitat dels llençols i m’esfondro fins a tocar l’infern abismal. No sé què ha passat ni sé si en fa un parell d’hores o dues setmanes. El cap m’està a punt d’explotar, un tsunami d’especulacions que no em deixen pensar.

Què collons passa? Com hi he vingut a parar aquí? Escolto, intento desxifrar el que diuen i a poc a poc vaig distingint paraules que no tenen lògica i alhora m’atrapen. Em llencen peces soltes d’un trencaclosques que necessito descobrir malgrat em fa por saber què amaga. Parlen d’un control rutinari a l’alçada de Juneda. Sí, ara que hi penso em sembla recordar un policia fent-me senyals perquè m’aturés al voral d’un polígon, apagar el motor i tenir la sensació que tots i cadascun dels meus cabells es convertien en una font per on escopia fortors inconfessables. Però res més, no aconsegueixo omplir els buits que hi ha entre aleshores i ara. Un ara que el metge descriu estable, fora de perill, en observació quaranta-vuit hores més per assegurar-se que no hi ha més ensurts. Papers, diria que van demanar-me els papers del cotxe i el carnet. Tot en ordre. Tot era correcte, fins i tot juraria que el mosso va fer-se el simpàtic comentant el temps i la calor. Jo vaig intentar somriure i de sobte tot és un fusionat negre. La inspectora parla dels sis quilos de grifa que m’han trobat i a mi se’m regira l’estómac només de pensar-hi. També explica, amb una rialla ofegada per l’ambient, que en dir-me bon dia i deixar-me marxar vaig engegar, posar primera i espetegar inconscient contra una farola, davant per davant d’un magatzem. Un atac de cor, pèrdua de consciència i una col·lisió estúpida que es convertí en una troballa fabulosa quan els guardes van córrer per ajudar-me i van estripar-me la camisa. Fins aleshores tot anava bé.