(publicat al Lectura del Segre el diumenge 2 de març de 2008)

L’any passat, o l’altre, els pescadors catalans varen fer vaga. Al súper de vora casa, a Lleida ciutat, hi havia tantes bèsties d’ulls desorientats sobre el gel del taulell de la peixateria com sempre, així que vaig preguntar-li a la noia del mostrador com és que tenia gènere si les barques eren amarrades a port. Em va contestar que les sardines eren gregues, els calamars de Galícia, el bacallà d’Islàndia i el lluç d’Argentina. A banda de pensar que molt fresc no podia ser si venia de tant lluny, vaig fer un a caram i gira cua.

Fa unes setmanes que Vanesa Freixes ens detallava les contradiccions de la globalització i comentava que exportem i importem aliments sense gaire criteri; que tot plegat és una mica surrealista i que els petits pagesos i ramaders del país, malgrat tothom mengi fruita, verdures i carn, es veuen abocats a tancar portes. No tinc ni trenta anys i ja puc parlar amb enyorança del quan jo era petit. Però és cert, abans les taronges apareixien a finals de tardor i a mesura que s’acostava la primavera anaven perdent gràcia, per exemple. Ara n’hi ha sempre i cada vegada és més fàcil trobar de tot gairebé tot l’any. I és que m’ha quedat clar que la terra gira al voltant del sol i el capitalisme ha descobert que sempre hi ha un lloc al planeta on és estiu i on es poden plantar melons per dur-nos-els al primer món, capritxosos de menjar el què sigui quan tenim gana. I quan no també.

I jo em pensava que això era així fins que vaig veure la iaia de l’anunci de les pizzes envasades. La dona, acompanyada del seu net que tot ho pregunta fins fer saltar els ploms, surt amb un cistell i recull el que necessita del seu hort per fer el dinar. Perfecte. A tall d’ambient hi surten dues lleteres d’aquelles que van prohibir fa vint anys per insalubres. I és que posades al sol i a la vora del camí pot ser que s’acabi l’anunci i marxin soles. Després cull una oliva i aquí em començo a preguntar per a què la vol. Agafar-ne quatre per fer oli a migdia no té sentit, però si són per dinar és bàsicament de carallot. Una oliva presa de l’arbre, almenys a l’Urgell, és amarga. El nen és massa petit i no atén a certs detalls, però el més sorprenent és el següent: la senyora agafa unes tomates. Tenir un hort d’on prendre qualsevol cosa just abans de menjar-ho és un privilegi. Però collir tomates i olives el mateix dia i a la mateixa finca és senzillament incomprensible; com a mínim en aquest país.

Aquí és on va començar a trontollar el que jo creia de la globalització i a pensar que, posats a fer, les gambes del súper potser les pesquen a Artesa de Segre. I és que qualsevol dia, aquests dels anuncis, ens voldran fer creure que les pizzes envasades que venen a les gasolineres les fa una iaia al forn de llenya de casa seva i que els E-150 són tubèrculs amb denominació d’origen de la plana de Vic.