(publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 28 de febrer de 2009)

A “La vida de Brian” (Monty Python, 1979), el protagonista fuig dels romans i decideix camuflar-se amb una barba postissa; les dones les fan servir per disfressar-se i poder participar de les lapidacions contra els heretges. Brian està disposat a pagar-ne les vint monedes que li demanen, però el comerciant no li pensa vendre si no regateja. És un gag boníssim, és clar que jo no sóc gaire objectiu perquè m’encanta la companyia anglesa i tota la seva obra. (Sabíeu que la denominació SPAM per als correu electrònics prové d’un esquetx de la sèrie Flying Circus? Jo tampoc, ho vaig descobrir fa dos dissabtes).

Regatejar és una cosa que em fa mandra, no en sé gaire i generalment ho faig força malament excepte alguna honrosa i profitosa excepció. La gent que viatja en segons quins països a mig camí entre l’exotisme i la pobresa sempre t’explica anècdotes comercials on aquest art hi juga un paper important; segurament imprescindible per convertir una cosa tant normal com comprar una tetera al gran basar d’Istanbul en una aventureta amable. Si mai vaig en algun país d’aquests ho faré amb la convicció, potser errònia i fruit de la meva ignorància, que qualsevol preu que em donin, per baix i irrisori que sigui, sempre és el de partida i no pas el definitiu. Em mouré entre ser una mica Brian i desenvolupar l’art del bon negociant per acabar comprant mitja botiga a preu de ganga. La mateixa falsa sensació que tinc en sortir d’Ikea.

 Aquest tipus de pràctica, a primera vista, tens la impressió que només sobreviu entre nosaltres als mercats de carrer. Venedors ambulats que passen fred a l’hivern i es torren a l’estiu oferint tres calçotets per cinc euros. I contra aquests preus escandalosament baixos encara hi ha qui intenta endur-se’ls per un euro la peça; jo ho he vist. També val a dir que la compradora molt probablement que no tenia economia de turista, però el venedor tampoc no viu en un món de tres un ral. Un mal pas, un campi qui pugui. En tot cas, i aquest és el punt que em fa gràcia, és a les oficines bancàries on aquest tipus d’actituds són més acusades. Per ordre directa dels temuts superiors la primera oferta sempre és plena de comissions i penalitzacions i interessos a la baixa en lletra petita. Però aquest és, si tens fetge, la base de la negociació on t’obliguen a fer un cert xantatge entre econòmic i emocional per aconseguir que et retirin, entre altres, la comissió de manteniment. Quan et fan l’oferta dels interessos a mig termini també els has de pressionar perquè s’estirin una mica; i si vas a totes pots aconseguir la vaixella i el joc de tovalloles que tenen exposat vora el mostrador.

A mi m’agraden els establiments on les coses tenen un preu fix i pagues o marxes; una vegada que vaig posar sis o set mil euros en un compte només vaig aconseguir un despertador i un bolígraf.