(publicat al Setmanari Directa el 25 de febrer de 2009)

Fa un parell de setmanes que va celebrar-se el desè aniversari de la mort de Carles Sabater. Artista polifacètic, no cal presentar-lo més enllà de Sau perquè tothom sap de qui parlo. A mi no m'agradava gaire el grup, però suposo que no ho feien malament i és evident que movia masses i despertava hormones, sobretot adolescents. Una nit de febrer, a Vilafranca del Penedès, el que havia de ser el primer concert de la següent gira va convertir-se en l'últim espectacle de la seva trajectòria. Carles Sabater va morir pocs minuts més tard d'acabar el recital d'una parada cardiorespiratòria.

Sigui el què sigui allò que et mata fas el traspàs quan el cor et deixa de bategar. És a dir, tothom acaba amb una parada cardiorespiratòria. Durant aquests deu anys s'ha parlat molt de les seves qualitats com a vocalista i actor, se l'ha elogiat per totes bandes i no seré pas jo qui el posi en dubte. Només hi ha un detall que sempre m'ha deixat encuriosit, segur que el Carles Sabater no va morir com els grans màrtirs del rock? Segur que el cor no li va petar després d'inspirar quantitats industrials d'estimulants de tota mena? Diguem-ne cocaïna, per posar un exemple clar i realista.

Catalunya és un país petit i al final les notícies corren. També és cert que moltes vegades venen d'un amic d'un amiga, del pare d'una que estudiava amb mi o de la germana d'un company de feina. Però el fet és que el rumor m'ha arribat de massa bandes i algunes molt de fiar; així que he acabat per creure que la causa directa de la seva mort és l'únic que no s'ha explicat mai públicament. Malgrat tot, el fet que m'interessa no és la morbositat del cas, sinó reivindicar Sabater com un autèntic mite del rock, un mite que va morir jove seguint el model dels clàssics com Hendrix, Joplin o Morrisson. Però no, en aquest país som tant políticament correctes que deixem passar l'oportunitat per no ferir les fans ni tacar la seva imatge impoluta. Un país massa bonic per tenir famosos drogadictes o senzillament és allò del què dirà la gent.