(publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 21 de juny de 2009)

Com anava dient fa un parell de diumenges (si és dimarts i vostè està llegint això mentre seu a la tassa del vàter diguem que val el mateix) en l’art conceptual o abstracte hi ha un discurs que juga amb els sentits i amaga la lletra petita. Ja fa dècades que s’han trencat esquemes i molts artistes s’expressen a través de traces i volums que demanaven una atenció diferent i més complexa, una lectura de l’obra que supera la contemplació d’una escena més o menys bella. Aquesta tendència s’ha desenvolupat fins a límits potser perversos i a voltes tens la sensació que fa molt temps que s’hi val gairebé tot, que tot és interpretable si acceptes deixar-te endur per la lírica de l’autor, en el pitjor i més desagradable dels casos, plena de referències delirants al seu subconscient carregat de palla traumàtica.

No cal dir que exagero, que dono voltes per arribar on vaig quedar-me l’altre dia. Parlem d’algunes obres que no representen res definible, així que restem perduts, indefensos. Aleshores l’autor, l’entès o qui vol vendre’ns el quadre o l’escultura perquè li sembla que hi prestem una atenció suficient, juga a ser el nostre còmplice. Ells són en un altra dimensió, però la majoria vivim en un món més planer, així que davant la perspectiva defugible de ser uns pedants ens parlen en confiança a cau d’orella i ens diuen que no s’hi ha d’entendre res, que només t’ha d’agradar. I això, com a mínim, és una veritat a mitges. Fan com els cambrers d’un bon restaurant o els qui tenen botigues de licors. Com que saben que ets un ignorant disposat a comprar un vi decent malgrat només et guies pel criteri del gust propi... et diuen que de vins no cal entendre-hi, que allò que compta és que t’agradi. Perfecte, però si al menjador t’hi penges una merda de quadre que els faci mal als ulls i beus un vi barat i vulgar perquè és el que et baixa més bé... està clar que no et respectaran precisament pel teu gust. Per què? Doncs perquè tot plegat només és democràtic quan es tracta de vendre, però no ho és per catalogar el prestigi. Per ser bo no has de vendre molt, has de ser reconegut per galeristes i sommeliers, comprat per col•leccionistes i consumit per bons gourmets, alabat per crítics i aplaudit per aquells qui parlen amb raó de causa. Ara bé, realment es guien tots aquests per un criteri comú? Són capaços de dir que un quadre no els agrada gens malgrat sigui boníssim? Estan disposats a distingir entre el seu propi paladar i uns paràmetres objectivables, o han assumit que tenen tant estil que el seu és el més exacte? Els límits són tant abstractes com les traces i tant efímers com el gust en boca, conceptes interessants i tramposos a parts iguals.