(publicat al dominical Lectura del Segre el diumenge 2 d'agost de 2009)
Ara deu
fer un parell o tres de mesos que comentava la prohibició de la Paeria
d'exercir la prostitució a la via pública, una mesura que no entrava en els
matisos pertinents. Al carrer, les noies i senyores de l'ofici, només hi prenen
la fresca i fan tasques exclusivament comercials. Tècnicament per tant, algú
hauria de distingir entre una cosa i l'altra i puntualitzar que allò que es
prohibeix és l'exercici publicitari de serveis sexuals a la via pública.
Tant és
però, els matisos no són matèria de canvi i els proxenetes, o les mateixes
noies que es veuen abocades a treballar a peu de carretera, van agafar un mapa
de Lleida i van buscar, en cada una de les
sortides de la ciutat,quina era la primera rotonda o marge que ja
no pertanyia al terme municipal. I allí s'han quedat les pobres xiquetes,
torrades per un sol pesant, fent absolutament el mateix que fa tres mesos però
una mica més desemparades. Cert, continuen treballant a cel ras, però és una
mica més trist veure-les sota una merda d'ombreta al mig del no res que sota
les llums d'un fanal de polígon industrial o a raser d'un porxo qualsevol per
si plou.
Aquella
primera imatge que la Paeria va foragitar no era desitjable, però va ser una
manera força roïn de treure's els problemes de sobre; com si la mateixa
realitat precària fos menys penosa si es troba cinc quilòmetres més enllà. Tot
plegat previsible i això suposo que ho sabien. Al Centre
Social la Maranya, situat al Centre Històric de Lleida, van fer no fa gaire
unes jornades de debat on van reflexionar sobre aquesta qüestió; però a banda
d'elles no tinc present que s'hagi obert i convidat a un debat públic sobre
aquest tema des d'institucions amb més poder i recursos.No crec que els polítics amb càrrec i sou es
despertin arran de les jornades esmentades o dels meus articles, sobretot
perquè la jurisprudència que regula aquesta qüestió els queda massa gran i això
ja val per a mirar a una altra banda. Però quan es tracta de les seves
competències ja hem vist com prenen les decisions i quines en són les
conseqüències.
Ara
caldrà veure si als Alamús, per posar un exemple, segueixen la línia marcada
per la Paeria i foragiten les noies fins a Bell-lloc; o si per contra acaben
agafant-li estima a la senyora que ha decidit ensenyar les seves qualitats en
una cadira de càmping i una umbrel·la de colors llampants a l'entrada del
poble.
Jo, en el
seu lloc, enlloc d'optar per la prohibició (qui s'havia d'imaginar que un poble
com els Alamús es pogués mai plantejar aquest tipus de mesures?) em decantaria
per la subvenció; li pagaria un salari, li cotitzaria a la seguretat social i
estaria orgullós d'oferir una benvinguda al poble bastant més original i
suggerent que els típics cartells descolorits on se't rep amb quatre idiomes i
l'escut del municipi.