(publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 11 d'octubre de 2009)

Quan escric aquestes línies Fèlix Millet deu estar dormint en un llit collonut, en una casa collonuda dins una finca de les mateixes característiques que el molt indesitjable té a l'Ametlla del Vallès. Finca on, per cert, s'hi feien reunions de la FAES, la fundació ideològica del Partit Popular. I quan vostè, (i potser li agradaria que el tracte fos de tu, però no estic segur que ens coneguem ni que hi hagi confiança), doncs quan vostè llegeixi aquest article no sé si Millet estarà dormint plàcidament, menjant copiosament, rient sorollosament, jugant apassionadament, avorrint-se fatalment a la presó o fugint precipitadament a un estranger desconegut i naturalment luxós.

Fèlix Millet, de cognom il·lustre i nom propi, després que comencés a investigar-se el tinglado que tenia muntat dins el Palau va enviar una carta al jutge que instrueix el cas confessant haver comès “errors gravíssims”. Creu de Sant Jordi l'any 99 amb Generalitat convergent i a punt de ser de ser nomenat ciutadà il·lustre per l'Ajuntament socialista de Barcelona, forma part d'aquesta llarguíssima i incomptable llista de personatges que són realment indignes. Així en general, amb una referència nua a la dignitat com a tal. I no només això, sinó que és una persona ofensiva en tant que ens ofèn amb la seva xerrameca i el joc de paraules que utilitza.

Què vol dir que ha comès errors gravíssims? Fer el què ha fet (i tot el que no sabem que ha fet) no és un error ben bé, és un delicte i una actuació perfectament meditada i mil·limètricament calculada. On és doncs l'error? En les pistes que finalment, després de trenta anys robant quantitats milionàries, ha acabat deixant. Cert, errar pot ser senzillament desviar-se del camí just, però ell no n'ha sortit perquè mai no hi ha estat.

El 1978 ja va ser comdemnat per estafa i engarjolat. I després, (potser és això la famosa reincerció?), el van fer cap suprem del Palau i li van anar otorgant distincions i càrrecs de poder o prestigi. La seva feina era claríssima i tothom es mereix una segona oportunitat. Fins i tot podem considerar la possiblitat que tothom pot tenir un moment de debilitat i agafar cinquanta euros de la caixa del Palau per comprar un regal d'aniversari del seu net i no tornar-los. És clar que, ben mirat, els cinquanta euros, en Fèlix Millet els deu fer servir per eixugar-se el cul. La meva és una mentalitat de mort de gana malgrat no n'hagi passat mai ni de lluny. Vull dir que l'home acumulava milions i milions i gastava en les mateixes proporcions i després encara amagava en metàl·lic a una caixa forta més d'un milió vuit-cents mil euros. La xifra és arrodonida, l'original acabava en dos. Què vol dir això? Que aquest estafador milionari (que ningú no entèn perquè no és arrestat) era capaç de guardar en caixes fortes fins i tot monedes de dos euros. Que roí, que cabró.