(publiat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 17 de gener de 2010)

Quan en qualsevol pel·lícula enxampen algú fent el salt a la seva parella sempre s’excusa amb un això no és el que sembla. Ho diu traient el cap d’entre les cuixes de l’altra, una companya de feina amb qui passa moltes hores; o mentre cavalca falcada sobre el veí del tercer quarta; el mateix del qui diu que li cau antipàtic perquè el troba altiu. I jo em pregunto si aquesta resposta automàtica l’han tret de la realitat o senzillament s’ha convertit en un convencionalisme cinematogràfic. Quan algú esternuda es diu salut, si t’obren la porta és gràcies i a la taula bon profit. Doncs quan et sorprenen fornicant amb qui no toca es veu que per defecte has de dir que no és el que sembla. És clar que mai no m’he trobat fent d’amant, cornut o traïdor, així que tampoc puc confirmar si això passa de veres o només a les pel·lícules. Com els cotxes, que a la vida real estan dissenyats perquè no explotin i a la pantalla queden fets a miques. Així doncs, abans és la realitat o la ficció? És a dir, els guionistes copien la vida mateixa o som nosaltres que interioritzem el que veiem a pantalla?

Suposo que la relació és mútua, hi ha allò que ara en diuen feedback, que traduït literalment vol dir resposta però que sovint fa referència a la retroalimentació. Sobretot a la televisió, on el producte és més immediat i digerible i oblidable en tots els sentits. Ja la veig, la dona arriba a casa i enxampa l’home lligat al capçal del llit amb la seva millor amiga fuetejant-lo de plaer. Ell diria que no és el que sembla, l’altra dubtaria si oferir-li a la corpresa de participar a la festa i de passada afegiria que la idea no era seva. I la senyora, estupefacta perquè a ella mai no li ho deixa fer i se sent doblement enganyada, no sé si tindria ganes de seguir el joc amb un comentari a l’estil del ho haveu vist, no? La mare que el va parir.

Bromes masoquistes a banda, el problema ve quan realment hi ha un error, quan no és el que tothom interpretaria malgrat en faci tota la pinta. La majoria tendim a la morbositat, a buscar una explicació suculenta i truculenta. És d’un instint pervers, i com que la vida és plena d’aquests equívocs, els implicats no perden el temps, saben perfectament què pensa l’altre, o l’altra. El cor irriga sang calenta a una velocitat vertiginosa i les neurones treballen encaixant peces, reconstruint els fets, imaginant sempre allò que no és. Per què? Perquè no és el que sembla, t’ho puc explicar. Un gran avantatge, com a mínim una bona excusa, un argument convincent que sigui capaç de sobreposar-se al que tothom diria que és. I què és? Un malentès. Res no és com pareix, per a tot hi ha una justificació i en tot cas, quan es lliguen els caps, era un error, una confusió, un grapat de sinònims i anònimes especulacions malintencionades.