(publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 25 d'abril de 2010)

Fa tres anys vaig conèixer un xicot de Valladolid a Vigo, deia que s’hi havia quedat perquè, entre altres raons, la vida gallega respectava més la intimitat i no la gent no es posava en la vida dels altres. No renegava de la seva terra natal, però preferia enyorar-la que suportar-la. Amb un parell de cerveses va ser fàcil congeniar i acabar parlant de política. Suposo que vam contrastar idees serioses i anàlisis delirants; però allò que més em va sorprendre va ser la confessió que en la cultura popular més arrelada a les famílies castellanes que ell coneixia, (aquell humor sincer de sobretaula nadalenca, aquells comentaris carregats de complicitat tot prenent una canya amb els amics), el respecte vers el poble basc era similar a l’animadversió i el recel irracional contra els catalans. No tothom era ni és així, però no ens enganyava quan explicava acudits de tòpics plens de mala bava. Jo els reia amb sinceritat, però formaven part d’una explicació en la qual consideraven els bascos una gent noble, els gallecs uns pobres desgraciats i els catalans uns traïdors malparits. De petit s’havia criat, com si fos llet materna, amb la idea que s’havia de desconfiar de nosaltres perquè som un poble recelós, maquiavèl·lic i profundament egoista. En el fons, deia, ens veien diferents i això els molestava.  Tenim alguna cosa que els inquieta, una part de nosaltres que en el fons se’ls escapa i no poden controlar.

El que més em captiva d’aquesta relació però, és la correspondència entre el nacionalisme espanyol, l’odi i la voluntat imperiosa de voler-nos sempre a la vora per violentar-nos. No ho he entès mai, ho trobo sadomasoquista. Aquest paio castellà, per exemple, li importava un rave si volíem la independència o no, considerava que era un problema nostre. Per contra, l’espanyolisme més ranci, aquell que inverteix més temps en criticar-nos, que més pendent està de tot allò que fem per irritar-se i rascar-se i fer-se mala sang, és el que està més obsessionat en un model irrespirable per lligar-nos curt. Aquest nacionalisme és com el masclista que pega la dona i alhora no vol que ella marxi de casa per fer la seva. Prefereix tenir-la a casa per insultar-la intentant anul·lar-la; cares llargues i xantatge emocional, preguntant-se perquè no és com ell voldria. Es passa el dia buscant bronca, culpant-la del seu malestar i això no és sa. Perquè si no t’entens, el més sensat és que cadascú faci la seva. La relació, a més, no parteix d’un pacte entre iguals, més aviat va ser un casori imposat on un part del nostre poble, com sempre, la justifica i la defensa, accepta el destí i no comprèn la idea de la pròpia autonomia sense lligams malsans. A mi, per contra, em sembla que ja som prou grans per fer la nostra.

Per cert, avui hi ha referèndums popular sobre la independència en molts pobles de Lleida començant per la capital. Votaràs?